Critica Obra Om exposada a la Showrrom de la Casa Batllo

Dissabte, 10 de desembre del 2011
Barcelona Showcase.com
Exposició internacional de pintura i fotografia a la Casa Batlló

Crònica d’una incògnita anunciada

Dissabte passat l’esplèndida casa Batlló del passeig de Gràcia de Barcelona obria les portes a una mostra de pintura i fotografia d’un centenar d’artistes d’arreu del món. L’acte va tenir lloc, en concret, a les cotxeres i carboneres de la casa. Encara que solen ser espais associats a la foscor i a la brutícia, en aquest cas van resultar d’allò més acollidors. La mostra començà a les onze del matí i acabà a les onze de la nit sense interrupció. Tant el lloc com l’exhibició, l’entrada de la qual era lliure fins a les vuit del vespre en què calia invitació, van ser prou atraients com per engrescar un públic variat en un dissabte marcat pel Madrid Barça. No se sap ben bé quina serà la repercussió d’aquest succés, però en principi la idea és bona; m’atreviria a dir que, fins i tot, necessària. Perquè, sens dubte, manquen propostes d’aquest tipus a la nostra ciutat, llocs on els artistes, però sobretot els emergents, puguin mostrar-hi les obres.

Al marge de tot aquest entusiasme, em va estranyar que en el catàleg de mà no hi figurés cap nom o entitat que es fes càrrec de l’organització. Tots ens preguntàvem quines eren les intencions d’aquesta jornada. En un moment de la tarda vaig tenir ocasió d’intercanviar unes paraules amb qui em va semblar que n’era un dels responsables per tal de treure’n l’entrellat, però no es va identificar i, quasi esquivant la pregunta, tan sols insistia que l’admiració i la proximitat que tenia amb l’art l’empenyia a una convocatòria d’aquesta mena. Així doncs, per mitjà de la xarxa convocà tots aquells que volguessin exposar a la casa Batlló per un dia. Dit i fet. La marca Barcelona, ciutat de moda, va funcionar. Malgrat l’import que s’havia d’abonar per tenir-hi un lloc res no va minvar les ganes dels participants i això em remet al que deia al començament: els artistes necessiten aquestes proposicions.

Les hores passaven i el dia, per als qui hi eren des de primera hora del matí, començava a pesar. Al voltant de les vuit del vespre, punt àlgid de la vetllada, se’ns oferí cava a dojo per gentilesa d’una de les firmes més conegudes del país. Les esperances que algú es dirigís a nosaltres per fer-nos sabedors de l’objectiu de l’encontre van créixer. El públic estava totalment entregat, però la informació no arribava. Insisteixo, a pesar de l’èxit participatiu, tot indicava que la jornada, inèdita, passaria sense repercussió als mitjans. No obstant això, la majoria dels protagonistes continuaven expectants i animats.

Malgrat la decepció d’una organització fallida, seria injust no parlar de la il•lusió i l’entrega dels artistes. No m’esplaiaré sobre totes les obres presentades, perquè són moltes i aquesta no era la meva intenció. Però, sí que ho faré amb la de Joan Om Barbarà per, o a pesar de, la proximitat que ens lliga. I no serà fàcil. Diuen que les primeres impressions són les bones, les més directes, però per ser més objectiva he hagut de deixar passar unes hores abans d’emetre’n una opinió. Què és l’art? Potser la transmissió d’allò que un sent? L’expressió d’un sentiment? El desig d’una manifestació? Sens dubte, tot això i molt més. Determinar-lo de manera categòrica i estàtica seria falsejar-lo. L’art, al llarg de la història, ha passat d’encarnar un ritual, unes creences, a imitar fidelment la naturalesa o a copiar-la fins a transformar-la. L’ésser humà és creatiu per naturalesa. Leonardo Da Vinci deia que la primera manifestació d’art sorgí quan algú va resseguir amb el dit una ombra reflectida a una paret. Certament, allò que ens fa humans és, doncs, la capacitat de fer art. Només cal posar-s’hi. No té perquè anar associat a unes habilitats manuals. No importa quin sigui el mitjà, la destresa o la intenció que un vulgui donar-li. Una obra d’art pot ser merament decorativa o, fins i tot, ser desagradable, transmetre’ns angoixa o meravellar-nos pel que ens evoca. Una altra cosa és el seu valor artístic i, l’altra, el valor material que assenyalen els mercats. I amb aquest esperit descobrim l’obra de l’Om Barbarà. Cal destacar que la seva és una obra recentíssima, espontània i fresca. Original. El leiv motiv de les composicions és la figura humana, una silueta retallada i encolada d’un to grisenc clar que ressalta sobre un fons ric de textures i colors, bàsicament primaris. El sol, la seva llum o el groc, com a metàfora, hi són molt presents. És rar el quadre en què no aparegui aquest color, algunes vegades, concretant-se als ulls o al cap d’aquest individu. Malgrat la solitud de la imatge ens transmet alegrança. La figura en qüestió és l’autor mateix absort amb les seves meditacions. De fet, la forma esquemàtica i el color indefinit del personatge n’accentua la idea d’aïllament. Una obra, la de l’Om, que no se sotmet als interessos del mercat, ni tan sols segueix les modes. Sense mimetismes. Tal com raja.

Isolda Barbarà i Trenkle
L’harmonia en la mecànica del cos
www.isoldabarbara.cat